Dies com avui, buits, sols, sense ningú i amb tanta gent passant, sense ningú que pare el seu món per mi un sol dia, fan que m¡adone quanta sort tinc amb vosaltres boniques, que podeu priotitzar-me davant de qualsevol esdeveniment, sempre estic jo davant....quanta falta hem feu

Sempre estareu vosaltres davant de tot

Vos estim, vos estime.

Diuen que un escriu la seva pròpia història...però no és cert...:

Seus
Penses
Imagines
Somies
Creus
No creus
Reflexiones
Inventes
Divagues...
Tens una idea: la rodeges, la penses, la sents, la planteges...
Tens un plà per fí, el programes, t'il·lusiones, el dessitges, el somies, el veus! I quant ja estàs decidida, quant tot és clar, quant somrius en pensar-ho, quant engegues el motor, quant poses totes les teves cartes allà! El teu cor, en un sol bateig diferent al monòton de cada dia i cada segon de la teva vida, et fa donar una passa enrere, no reflexiones més, ja ho saps...perquè m'empenye idò en ser freda i seure un altre cop a pensar, imaginar, somiar, creure...

De nou aqui...

...sóc una extranya en la meva propia casa, no reconec rés com a meu propi, rés del que hi ha aqui pèrtany a la meva vida. Intranquila allà on vaig, observada i molesta amb tot el que faig, fora de lloc.

20 dies he d'esperar per recuperar la meva vida, encara que sé que tot canviarà, i que no seguirà com jo la vaig deixar...en 20 dies torne per recuperar una vida que no serà allà esperant-me, i hauré, per miléssima vegada de tornar a començar...tornar a la línia d'inici. El simple fet de pensar-ho hem deixa sense forces, ja no tinc forces per començar de nou, per posar-me les botes i seguint fent camí, estic cansada de recòrrer aquest món sense una brúixola que hem guie allà on he d'acabar, el cor m'ha guiat fins aqui, i ell serà el que decideixca quina direcció prendrà la meva vida, però ell mateix ha estat el que m'ha guiat cap a falsos paradisos dels que m'acaben traguent sense indicar-me el proper camí a prendre...

Ara mateixa estic parada en mig del no res, observant, com sempre, per si veig cap senyal, per si cap estel hem redirecciona i m'indica el meu destí, però tot és massa oscur, i les llàgrimes no hem deixen vore més enllà, perduda, no distingeixc entre els vertaders senyals, i els falsos. Desesperada, i sense ganes de seguir cercant...

Com una nina ingènua, que es nega a pedre la seva ingenuitat, per mor que és allò que la fa creure en les petites coses, que per bé, o per mal, formen part de la sevavida.

El pijor és saber-ho, saber el que no vols que siga real, al manco, si no ho saps, sempre queda l'esperança...no sé si podré estar sempre que hem necessites, no sé si podré seguir sempre al teu costat, i hem fa molt de mal.

Promet pensar en no pensar-hi.

"Verba Volant, scripta manent"

Alberto Manguel va traduir aquesta frase com "Las palabras se las lleva el viento" del proverbi llatí original del discurs de l'orador romà Caio Titus.

"Les paraules volen, allò escrit queda" traduït literàriament, ens recorda que les nostres paraules tenen només un significat volàtil i escàs, jo hem quede en que les paraules volen, i els fets són el que realment queden, ens queda i ens demostra realment si són certes les paraules, les promeses, les persones...

Una servidora és la primera que hauría de medir les seves paraules, no ens parem a pensar el que diem, i això és el que hem de fer, pensar, pensar en quines conseqüències tenen les nostres paraules, i expresar tal i com volem que s'entenga allò que diem.
Moltes vegades, no s'entén la nostra intenció, no entenem la intenció dels demés, o ho entenem com volem, o com podem, o com necessitem entendre-ho en eixe moment...i jo ho necessitava entendre així.

La meva vida està marcada per les contradiccions, i pense que ja és hora de posar-hi remei, avui, és un altre dia, i demà, altre de ben diferent que el d'avui i el d'ahir, però tornarà sortir el sol com cada día, seguirem endavant


Fins demà, o això es diu quan no s'hi vol dir fins algún altre dia qualsevol diferent al d'avui.

ENYORANÇA

Enyore la terra que tant bé m'ha acollit aquests "darrers" mesos, enyore la seva gent, que ara, per sort, és la meva gent.

Ara pense en com he arribat fins aqui, en aquest camí que pareix no tenir sortida, en aquest laberint d'opcions que ens dóna la vida. Però jo, hem perc pel meu món inventat, mentre el temps passa sense que rés es puga fer, però no m'importa, és el que he decidit, he decidit ser feliç...

El que hem pregunte avui és, com es pot enyorar el que mai s'ha tingut? com es pot sofrir per el mai s'ha sentit?

Sense son, com cada nit...

...NITS...
Hi han nits per riure,
hi han nits per somriure,
hi han nits per disfrutar-les,
hi han nits que no hauríen d'acabar mai,
però també hi han nits interminables...

Avui, és una nit de totes elles, una nit qualsevol.

Aquesta primera entrada del meu blog és un tant especial, avui hem senc com el llop que acompanya aquest text, sol en mig d'una de les nits qualsevol que ens toca viure.

Perduda en mig del món, no trobe quin és el meu camí, vaig donant passes a cegues, però el destí m'ajuda amb gent com vosaltres, gràcies per sempre estar quant us necessite, i per lamentar-vos sempre que no podeu estar amb mi.

Smprambtu, inclús quan no hi sóc al teu costat

Vos estime, vos estim.